Mesurar les constants vitals
Per mesurar les constants vitals (la respiració i la pulsació cardíaca) fem servir uns aparells mèdics com l'espiròmetre, el pulsòmetre i la cinta de corra.
Espiròmetre
L'espiròmetre és un instrument mèdic per mesurar els volums i capacitats del pulmó o, dit en altres paraules, per realitzar una espirometria. Està format per un sistema de recollida d'aire (pot ser de manxa o campana) i un sistema d'inscripció.
L'addició d'un potenciòmetre que genera un senyal proporcional al desplaçament de la campana permet transformar el senyal mecànic en elèctric.
Actualment gairebé tots els espiròmetres són capaços de calcular la derivada del volum mesurat per transformar-la en flux (V/t).
El primer intent per mesurar la capacitat dels pulmons ve ser entre 129 i 200 d.C., quan Galé, metge i filòsof grec, va iniciar experiments en la ventilació volumètrica d'humans. El seu experiment feia que un nen respirés dins i fora d'una bufeta descobrint que el volum que entrava amb cada respiració no variava. Només es va saber d'aquest experiment.
El 1681, Giovanni Alfonso Borelli va tractar de mesurar el volum d'aire inspirat en una respiració, aspirant una columna d'aigua en un tub cilíndric i mesurant el volum d'aire desplaçat per l'aigua. En el seu experiment, Borelli es va tapar el nas per evitar que l'aire entrés o sortís dels seus pulmons afectant la precisió dels resultats. Aquesta tècnica és molt important i tot en el present per aconseguir els paràmetres dels volums pulmonars correctes.
L'origen pràctic prové dels treballs de John Hutchinson el 1844, que no només va fer el disseny del primer espiròmetre sinó que també va ser el primer a utilitzar el terme de capacitat vital expiratòria i va desenvolupar els estàndards normals basant-se en els mesuraments fetes a 200 persones aproximadament.
Entre els espiròmetres existents, hi ha els que mesuren directament el desplaçament del volum i d'altra banda hi ha els que obtenen el volum a partir d'un senyal de flux integrat obtingut per un pneumo-tacògraf, filferro calenta o turbina.
Pulsòmetre
Aquest aparell mesura la freqüència cardíaca de la persona, que és la resposta fisiològica d’aquesta a la intensitat de l’activitat. Per tant, el pulsòmetre no mesura l’activitat física directament. Es basa en la relació lineal existent entre la freqüència cardíaca i el consum d’oxigen durant activitats físiques d’intensitat moderada i vigorosa. S’utilitza per al seguiment acurat de la freqüència cardíaca, no només en activitats de resistència, sinó en qualsevol àmbit de l’entrenament per ajudar a identificar el nivell de forma física i el grau de recuperació durant la pràctica de l’activitat.
El pulsòmetre consta de dues parts, una, molt semblant a un rellotge, que ens indica les pulsacions que tenim, i l’altra, com un cinturó, que es col•loca just damunt del cor i és la que envia el senyal al rellotge, que ens marca les pulsacions en aquell mateix moment.
Hi ha molts tipus de pulsòmetres: des dels més senzills, que només marquen les pulsacions, fins als més complets, que permeten fins i tot saber la mitjana de pulsacions i les calories cremades, i que tenen memòria per poder marcar la freqüència cardíaca d’entrenament.
Els primers models eren una caixa de control amb un joc de cables d'elèctrodes que s'adjunten al pit. El primer ECG Pulsòmetre sense cable va ser inventat el 1977 com a mitjà de formació per a l'equip de Cross Country Ski Nacional Finlandesa i com "entrenament d'intensitat" es va convertir en un concepte popular en els cercles atlètics a mitjans dels anys 80, les vendes al menor de monitors personals sense fil cor començar a partir de 1983-Bui Cac.
Cinta de Córrer
Una cinta de córrer, caminadora de banda o màquina de caminar és una màquina d'exercicis que permet a una persona córrer o caminar sense desplaçar del seu lloc .
La màquina posseeix una plataforma mòbil amb una cinta transportadora ampla i un motor elèctric o un volant d'inèrcia. La cinta d'un compost tou tipus goma està armada formant una banda contínua, la mateixa es desplaça sobre uns cilindres cap enrere, permetent a la persona caminar o córrer a una velocitat igual a la del desplaçament de la cinta . La velocitat en què la cinta es desplaça és el ritme de caminar o córrer . Per tant, la velocitat de córrer pot ser controlada i es pot canviar a gust de la persona fent exercici.
Les màquines més complexes i d'alta resistència són conduïdes per un motor (normalment un motor elèctric ). Les versions més simples , de menys pes i més barates resisteixen passivament el moviment, movent-se només quan el caminant empeny la cinta amb els peus, acció que és possible gràcies al lleuger angle d'inclinació de la plataforma, que en alguns casos es pot ajustar (manualment o amb un petit servo), variant l'esforç requerit. Aquestes versions més senzilles són conegudes com "cintes de córrer manuals”.
La primera cinta de córrer de consum per a ús domèstic va ser desenvolupada per William Staub, un enginyer mecànic. Staub va desenvolupar la seva cinta de córrer després de llegir el llibre de 1968, Aeròbic, pel Dr. Kenneth H. Cooper. El llibre de Cooper va observar que les persones que corrien durant vuit minuts de quatre a cinc vegades a la setmana, estarien en millors condicions físiques. Staub es va adonar de que no hi havia cintes de llars assequibles en el moment i va decidir desenvolupar una cinta de córrer per al seu ús durant la dècada de 1960. Va anomenar a la seva primera cinta de córrer “Pace Master 600”. Una vegada acabat, Staub va enviar al seu prototip de màquina per córrer a Cooper, que va trobar els primers clients de la màquina, el que inclou vendes d'aparells d'exercicis.
Aquest trimestre, a les classes de
tecnologia hem hagut de fer un dels aparells per mesurar una de les constants vitals. L'aparell que havíem de construir venia predeterminat amb el projecte, s'havia de fer un espiròmetre. La raó per la que hem de fer aquest aparell i no un altre és perquè és el més necessari i més difícil de reemplaçar.
Per exemple
Un espiròmetre. Serà un espiròmetre casolà, fet amb materials que puguésim trobar i manejar, per la qual cosa no serà electrònic.
Per exemple
Un espiròmetre. Serà un espiròmetre casolà, fet amb materials que puguésim trobar i manejar, per la qual cosa no serà electrònic.
Tindrà un vas omplert d’aigua i una
ampolla, també omplerta d’aigua. Mitjançant un sistema d’inspiració, una cànula
de plàstic que s’introduirà a l’ampolla, s’expirarà i l’ampolla s’anirà omplint
d’aire, expulsant l’aigua. Quan ja no et queda més aire l’aigua pararà de
baixar, i es podrà veure quants mil·lilitres o centímetres cúbics d’aire has
expirat.
Encara que el sistema de
recollida d’aire i el sistema d’inspiració siguin iguals, nosaltres construirem
un espiròmetre casolà, per tant no comptarà amb components elèctrics.Memòria tècnica
En realitat no hi ha cap problema pel que haguem de dissenyar u crear un
objecte per solucionar-lo. Perquè els professors han sigut els que han decidit
que faríem aquest projecte i per això estem obligats a fer un espiròmetre.
Però pel bé d’aquest projecte direm que necessitàvem saber la capacitat
pulmonar per a ajudar-nos a formular una hipòtesi sobre per que unes persones
es cansen més o es recuperen més lentament que altres persones en fer la
mateixa activitat física.
Hem de muntar un aparell que ens digui la capacitat
pulmonar, la quantitat d’aire que hi cap en els nostres pulmons, de cadascun
dels membres del grup. Ha de ser un espiròmetre casolà, fet per nosaltres amb
materials que podem trobar, utilitzar i manipular; això implica que no podrà
ser electrònic. Haurà de ser fàcil d’utilitzar i moure.
Recerca de informaió
L'espiròmetre és un utensili mèdic per mesurar els volums i capacitats
del pulmó o, per dir ho d’una
altra manera, per realitzar una espirometria. Està format per un sistema de
recollida d'aire (pot ser de manxa o campana) i un sistema d'inscripció.
Els espiròmetres elèctric afegeixen un
potenciòmetre que el que fa és generar un senyal proporcional al desplaçament
de la campana, permet transformar el senyal mecànic en elèctric.
Actualment gairebé tots els
espiròmetres són capaços de calcular la derivada del volum mesurat per
transformar-la en flux (V/t).
El primer intent per mesurar la capacitat dels pulmons ve ser
entre 129 i 200 d.C., quan Galé,
metge i filòsof grec, va iniciar experiments en la ventilació volumètrica
d'humans. El seu experiment feia que un nen respirés dins i fora d'una bufeta descobrint que el volum
que entrava amb cada respiració no variava. Només es va saber d'aquest
experiment.
El 1681, Giovanni Alfonso Borelli va
tractar de mesurar el volum d'aire inspirat en una respiració, aspirant una
columna d'aigua en un tub cilíndric i mesurant el volum d'aire desplaçat per
l'aigua. En el seu experiment,
Borelli es va tapar el nas per evitar que l'aire entrés o sortís dels seus
pulmons afectant la precisió dels resultats. Aquesta tècnica és molt important
i tot en el present per aconseguir els paràmetres dels volums pulmonars
correctes.
L'origen pràctic prové dels
treballs de John Hutchinson el 1844, que no només va fer el disseny
del primer espiròmetre sinó que també va ser el primer a utilitzar el terme de capacitat vital expiratòria i va
desenvolupar els estàndards normals basant-se en els mesuraments fetes a 200
persones aproximadament.
Entre
els espiròmetres existents, hi ha els que mesuren directament el desplaçament
del volum i d'altra banda hi ha els que obtenen el volum a partir d'un senyal
de flux integrat obtingut per un pneumo-tacògraf, filferro calent o turbina.
Disseny
Planificació
Dia
|
Planificació
|
1
|
Dissenyar
l’espiròmetre
|
2
|
Acabar
de dissenyar
|
3
|
Començar
a construir
|
4
|
Seguir
la construcció
|
5
|
Acabar
la construcció
|
6
|
Fer
una comprovació
|
Materials:
·
Una galleda
·
Una cànula
·
Una garrafa de 8 litres
·
Quatre canyetes
· Aigua
· Cinta aïllant
· Filferro
Eines:
· Tisores
· Alicates
· Retolador permanent
Contrucció
Hem
tingut uns quants problemes per seguir la planificació. En primer lloc hi havia
membres del grup que no portaven el que havien de portar, això endarreria la
construcció i els altres membres necessitaven saber característiques d’aquests
materials per portar els seus.
Després
no tot ha funcionat com nosaltres volíem que funcionés i per aquests problemes
s’havien de buscar solucions.
Tot
això va fer que ens endarreríssim respecte el que havíem planificat. Al final
vam començar a construir casi quan havíem d’acabar la construcció del nostre
espiròmetre.
Comprovar
Al
final, per molt que ens hagués costat, en ha sortit fer la pràctica que s’havia
previst. No és l’espiròmetre més net i més bonic, tampoc és el més fàcil
d’utilitzar però compleix les expectacions, resol el problema pel qual es va
crear.
No comments:
Post a Comment